Història

Hi ha paisatges, ciutats i persones que ens fascinen per les mateixes raons inescrutables i irracionals que explicarien, sense explicar res, un enamorament. Són fascinacions particulars que cadascú arrossega i que molt sovint no són compartides ni tan sols compreses pels altres. De manera encara més inexplicable, també hi ha paratges que fascinen pràcticament tothom que els visita: per la seva majestuositat, per la seva singularitat o per alguna cosa que va més enllà de la comprensió racional de les coses. És difícil trobar algú que hagi visitat per primera vegada la Serra de Tramuntana i no hagi quedat corprès per un sentiment proper a la fascinació. D'aquestes fascinacions per la Serra han deixat constància nombrosos pintors i fotògrafs. També els escriptors han provat de descriure el que sembla que no pot ser descrit: la bellesa dels paisatges alhora muntanyosos i marítims de la Serra de Tramuntana.

Un dels casos de fascinació més severa el patí l'escriptor argentí Julio Cortázar (Brussel·les, 1914 - París, 1984). En el seu relat titulat el rayo verde ens parla de la seva obsessió pel fenomen del raig verd que va conèixer després de llegir la novel·la homònima de Jules Verne. El fenomen físic a què fan referència tots dos escriptors es produeix en una posta de sol sobre la mar i amb el cel completament transparent. En aquesta situació ideal es diu que és possible veure el darrer raig del sol que agafa una sobrenatural tonalitat verda que a penes dura un instant. No sé si el raig verd és possible físicament. Cortázar va creure que l'havia vist un dia d'excursió a la Serra de Tramuntana. Deixem que sigui ell qui ho expliqui: "Ayer, desde el mirador del Archiduque Luis Salvador, miré una vez más hundirse el sol en el mar. Un amigo mencionó el rayo verde, y me dolió por adelantado que los niños presentes lo esperaran con la misma ansiedad con que yo lo había deseado en mi absurdo horizonte suburbano; ahora sería peor, ahora las condiciones estaban dadas y no habría rayo verde, los padres justificarían de cualquier manera el fiasco para consolar a los pequeños; la vida -así la llaman- marcaría otro punto en su camino hacia el conformismo. Del sol quedaba un último, frágil segmento anaranjado. Lo vimos desaparecer detrás del perfecto borde del mar, envuelto en el halo que aún duraría algunos minutos. Y entonces surgió el rayo verde, no era un rayo sino un fulgor, una chispa instantánea en un punto como de fusión alquímica, de solución heracliteana de elementos. Era una chispa intensamente verde, era un rayo verde aunque no fuera un rayo, era el rayo verde, era Julio Verne murmurándome al oído: ¿Lo viste al fin, gran tonto?".

És difícil trobar algú que hagi visitat per primera vegada la Serra de Tramuntana i no hagi quedat corprès per un sentiment proper a la fascinació

Altres dos escriptors que han patit la fascinació de la Serra de Tramuntana són els catalans Josep Pla i Josep Maria de Sagarra. Tots dos varen visitar Mallorca en diferents ocasions i tots dos varen deixar constància escrita de fins a quin punt els havia impressionat la Serra. Sagarra rememora el primer viatge a Mallorca a les seves Memòries, un dels títols fonamentals de la prosa catalana. Allà narra la seva visita a Sóller acompanyat de Joan Alcover, una excursió a Miramar -Sagarra no ens diu res de cap raig verd; el seu grau de fascinació no degué ser tan gran com el de Cortázar- i la càlida acollida de què fou objecte per personalitats de la cultura i la literatura de Sóller, com el jove poeta Guillem Colom. Josep Pla va escriure una guia titulada Mallorca, Menorca i Eivissa a la qual descriu diferents recorreguts per la Serra de Tramuntana. El primer recorregut parteix de Palma fins a Andratx i després puja fins a Estellencs i Banyalbufar. El tercer descriu el típic recorregut de qualsevol turista que visiti per primera vegada la Serra: de Palma a Valldemossa, Miramar, Deià i, finalment, Sóller. A Pla, sensible a la intervenció humana, el va impressionar especialment la carretera d'Andratx a Estellencs, "una gran carretera de cornisa, sempre entre muntanyes i prop del mar, en una successió de paisatges d'una bellesa imponent".

Text de Jordi Martí

Sabies que...

Jules Verne va publicar Le rayon vert el 1882. La llegenda del raig verd va inspirar també una pel·lícula del director francès Eric Rohmer, estrenada el 1986, que no té res a veure amb l'argument de la novel·la de Verne. El film gira entorn d'una dona que pateix la soledat i decideix anar tota sola de vacances a la mar. Una vegada allà, diferents circumstàncies canviaran per complet la seva vida.

Verne descriu així el raig verd: "¿Us heu adonat del fenomen que es produeix en el precís instant en què el sol llança el seu últim raig, si el cel està completament clar i transparent? Doncs bé, la primera vegada que tingueu ocasió -es presenta tan rarament!- de fer aquesta observació, no serà un raig vermell el que ferirà la vostra retina, sinó un raig verd, però d'un verd meravellós, un verd que cap pintor no pot obtenir de la seva paleta. Un verd la natura del qual no es troba ni en els variats verds dels vegetals, ni en les tonalitats dels mars més transparents".

Bibliografia

La guia de Josep Pla Mallorca, Menorca i Eivissa es pot trobar a les seves obres completes, al volum 30 d'edicions Destino. De les Memòries de Josep Maria de Sagarra hi ha diferents edicions. La meva és la 2a edició, de 1964, publicada per la desapareguda editorial Aedos. A la col·lecció de la MOLC, avui dia difícil de trobar si no és en una biblioteca o en una llibreria de vell, se'n va fer una edició en dos toms. El viatge a Mallorca es relata al volum 2.

D'alguns títols de Verne, L'illa misteriosa, De la terra a la lluna, etc., hi ha nombroses edicions, sobretot en castellà. De Le rayon vert no n'he trobada cap que sigui relativament recent. Els anys seixanta l'editorial Molino va editar totes les novel·les de Verne, El rayo verde inclosa. Suposo que el lector interessat haurà de recórrer de nou a un bon llibreter de vell.

El relat de Cortázar el rayo verde es va incloure al seu recull pòstum Papeles inesperados, Alfaguara, 2009.