Història

Un paisatge natural és inseparable de les persones que hi viuen i en formen part. No hi ha paisatge fins que no hi ha una mirada humana que l'observa i el valora. La qüestió és que aquesta presència humana, invariablement, modifica el paisatge. Fa tres o quatre mil anys el paisatge pervivia inalterat. Però ja no podem viure a les cavernes, veritat? Des del moment en què els éssers humans s'instal·laren als actuals municipis de la Serra, tot va començar a canviar irreversiblement: l'espai natural resultà modificat i ho hem d'acceptar i assumir. Les aportacions històriques dels humans formen part també del patrimoni de la Serra. Vivim al segle XXI i no hi ha possibilitat de territori sense presència humana: els que hi viuen i els que visiten la Serra. Potser no es tracta de lamentar-se, sinó, al contrari, d'acceptar l'empremta humana al paisatge com un fet necessari i consubstancial al paisatge mateix, i, en tot cas, fer-la més sostenible.

Un dels moments històrics decisius de la Serra fou l'arribada de la industrialització a alguns dels seus municipis a principis del segle XX. Potser precisament per la difícil accessibilitat a aquests indrets muntanyosos, l'empenta dels habitants d'alguns d'aquests pobles fou més gran que a altres bandes de l'illa. Dos dels pobles que més destacaren en aquest procés d'industrialització foren Sóller i Alaró: tots dos es varen electrificar i varen construir sengles línies de tren quasi paral·lelament. De Sóller, cas molt més conegut, en parlarem en un pròxim article. Avui ens centrarem en el cas molt menys conegut d'Alaró.

Un dels moments històrics decisius de la Serra fou l'arribada de la industrialització a alguns dels seus municipis a principis del segle XX

Alaró fou el primer municipi de Mallorca que va disposar d'una xarxa urbana de distribució elèctrica, fins i tot abans que Palma. La iniciativa va sorgir de dos alaroners, els germans Gaspar i Josep Perelló Pol, que tenien un negoci de sabó i oli. Gaspar, que havia viatjat per negocis a Barcelona, va quedar enlluernat per les possibilitats de l'electrificació de la gran ciutat i volgué que Alaró tingués el que ell hi havia vist. El seu somni es va fer realitat a partir del seu propi capital i el recolzament d'un grapat d'alaroners convençuts dels avantatges de l'electricitat. Els germans Perelló varen vèncer les reticències d'una bona part dels habitants del poble, varen dur tècnics de Catalunya i varen construir una central elèctrica i una xarxa de distribució inaugurada el 15 d'agost de 1901, coincidint amb les festes locals. De la central original encara es conserva una torre, restaurada l'any 2001 per a la celebració del centenari de la seva inauguració.

La central elèctrica emprava carbó obtingut de les mines de lignit del poble, per davant de les quals passava, precisament, una via de tren, una altra de les fites importants de la industrialització d'Alaró. La línia de tren Palma-Inca, que s'havia inaugurat l'any 1875, deixava de banda Alaró: l'estació era a Consell. Cinc anys més tard, dos alaroners, Jaume Comes Frau i Josep Sureda Villalonga, varen aconseguir la concessió d'una línia de tren que unia Alaró amb l'estació de Consell i donaren sortida al transport de sabates, una de les indústries més importants del poble, juntament amb les mines de carbó -Alaró va arribar a tenir trenta fàbriques de sabates, de les quals avui solament en queda una.

Al principi, la falta de capital va impedir dotar el ferrocarril d'Alaró d'una màquina de vapor. En direcció a Alaró el camí era de pujada i la tracció del tren es feia amb mules, en canvi, per al regrés a Consell s'aprofitava, gràcies a un desnivell d'uns 50 metres, la força de la gravetat. No fou fins al 1922 que la Companyia del Ferrocarril va adquirir dues màquines amb motor de benzina, que es varen batejar amb els curiosos noms de Sant Cabrit i Sant Bassa, en record dels llegendaris defensors medievals del Castell d'Alaró davant les tropes d'Alfons d'Aragó.

Electricitat, línia de ferrocarril pròpia, mines de carbó, fàbriques de sabates, elements de prosperitat que varen sorgir de la iniciativa d'alguns particulars, dels quals, avui, a penes en queda un record, atès que Alaró, com tants de pobles del Raiguer, s'ha convertit en una mena de "ciutat dormitori" per a gent que treballa a Palma o a Inca.

Text de Jordi Martí

Sabies que...

Segons els diaris de l'època, l'expectació produïda per l'arribada de l'electricitat fou enorme a tot Mallorca. La inauguració de la central i de la xarxa elèctrica d'Alaró va coincidir amb les festes patronals, el 15 d'agost de 1901. L'Ajuntament va fer un atapeït programa d'actes, amb una assistència multitudinària de gent de Palma i d'altres pobles veïnats.

Com passa amb tots els somnis, al final tocà despertar-se. Josep Perelló havia mort el 1906 i Gaspar, després de comprar la part del seu germà a la vídua, quedà com a únic propietari. El 1916, malalt i pràcticament arruïnat, va vendre la central elèctrica a la Compañía Mallorquina de Electricidad, de Palma.

Bibliografia

Sobre l'electricitat a Alaró hi ha una abundant bibliografia, en bona part donada a conèixer al voltant de l'any 2001, en què se'n va celebrar, amb diversos actes culturals i exposicions, el centenari. Podem esmentar els textos següents: Gaspar Pizà, L'electricitat a Alaró. Història de la primera central elèctrica a Mallorca, Alaró, Consell de Mallorca i Ajuntament d'Alaró, 2001; Jaume Miquel, 100 anys d'electricitat a Mallorca, Ajuntament d'Alaró, 2001. 

Sobre el tren a Alaró la bibliografia és molt més escassa. Un text clàssic que parla del ferrocarril a tot Mallorca (inclou molta informació sobre l'aventura del tren d'Alaró) és el llibre de Nicolau S. Canyelles, El ferrocarril a Mallorca. La via del progrés, Documenta Balear. A la xarxa es pot trobar més material. Destaca l'article El tranvía de Alaró, d'Antoni Sanchis i Florit.