Història

Una de les imatges turístiques més difoses de Mallorca és la de la Torre des Verger, a Banyalbufar, més coneguda amb el nom, tot i que incorrecte, de la Torre de ses Ànimes, i que els banyalbufarins anomenen, simplement, sa Torreta.

Aquesta torre formava part d'un complet sistema de vigilància que seguia tot el perímetre de Mallorca i que permetia donar avís a tota l'illa si hi havia algun perill que arribés per la mar.

La majoria de torres daten del segle XVI, però abans que es construissin ja existia una xarxa de guaites i escoltes. Les guaites eren les vigilàncies diürnes, eminentment visuals, mentre que les escoltes eren les guàrdies nocturnes, en què els vigilants havien de dreçar les orelles per sentir qualsevol renou que pogués delatar l'arribada d'un vaixell: el colpejar d'uns rems a l'aigua, el floquejar d'una vela, la veu dels mariners…

Aquestes guàrdies es feien en llocs elevats de la costa, amb bona visibilitat d'un bon tram del litoral i en punts estratègics que permetessin estar en contacte visual amb la guàrdia veïna.

La feina d'aquests guardes era avisar de l'arribada de vaixells enemics, pirates i corsaris de Barbaria majoritàriament, però també d'embarcacions que poguessin introduir a Mallorca algun tipus de malaltia contagiosa.

Amb freqüència, els encarregats de les guàrdies no acudien a vigilar i preferien fer jornals a les possessions veïnes

Al segle XVI, els atacs pirates a les poblacions costaneres viuen el seu moment més àlgid. La documentació històrica sobre aquests atacs a pobles com Andratx, Estellencs, Banyalbufar, el Port del Canonge, Valldemossa, Deià, Sóller i Pollença és abundant.

Per això, es decideix millorar el sistema de vigilància i es comença per edificar torres fortificades i armades en la majoria de punts on ja existien les guaites.

Don Joan Binimelis, personatge polifacètic que reunia les facetes de metge, historiador, astrònom i sacerdot, va ser l'impulsor de l'edificació de les torres i organitzà un sistema de senyals, de fum durant el dia i de foc a la nit. Aquest codi de senyals permetia avisar les torres veïnes, les quals, torre a torre, feien arribar la informació fins a l'Almudaina.

La historiografia també ens ha deixat nombrosos testimonis de conflictes i problemes que sorgien arran del compliment de les guàrdies, que havien de fer no només els habitants dels pobles costaners sinó també els dels pobles veïns i no tan veïns. A Banyalbufar i Estellencs, per exemple, s'havien de fer guàrdies, o almanco pagar-les, com feien les viles d'Esporles i de Puigpunyent, però també les de Santa Maria, Santa Eugènia i Algaida.

Amb freqüència, els encarregats de la vigilància no acudien al seu lloc. No hem d'oblidar que la pèrdua del jornal d'un dia de feina al camp podia significar que no menjàs una família.

La professionalització dels torrers fou una solució temporal, perquè amb el temps el que feien era aprofitar les llargues estades a la torre per dedicar-se a fer jornals a les possessions veïnes o a fer feines per complementar el sou.

Al segle XVIII es publicaren les Ordenanses de les torres de foch del Recna, un document que establia, entre molts de punts, les obligacions dels torrers, la prohibició d'abandonar la torre i tot un seguit de normes que assegurassin la feina de vigilància costanera.

La conquesta del nord d'Àfrica per part de França a la dècada dels trenta del segle XIX va acabar definitivament amb el corsarisme barbaresc i les torres començaren a caure en desús, encara que ocasionalment s'utilitzaren per vigilar el contraban i també durant les dues guerres mundials i la Guerra Civil espanyola.

A la costa de la Serra de Tramuntana romanen ara tot un seguit de torres, algunes fortificades i d'altres simples talaies d'observació. Des de la torre de cala en Basset fins a la talaia d'Albercutx a Pollença trobam una vintena de construccions que constitueixen un patrimoni de valor incalculable, tant històric com arquitectònic o etnològic.

Torres com la Torre Picada de Sóller, de na Seca, de Tuent, la Torre Nova o la ja esmentada del Verger són testimonis d'una època passada que van viure els padrins dels nostres padrins. Que aquestes torres tenguin ara una nova vida depèn de nosaltres, de la nostra inquietud vers el patrimoni històric i de la nostra sensibilitat per veure vertaders monuments en lloc de simples caramulls de pedres.

Text de Bartomeu Homar

Sabies que...

La Torre del Verger de Banyalbufar, coneguda a les guies turístiques com a Torre de ses Ànimes, va ser propietat de l'arxiduc Lluís Salvador. Quan l'arxiduc la va comprar, va voler adquirir també un petit pinar que separava la torre de la carretera que hi havia a finals del segle XIX i per on necessàriament havia de passar per accedir a la seva nova propietat. Aquest pinaret era propietat d'un vellet de Banyalbufar que no el volgué vendre de cap de les maneres.

Al cap d'uns anys aquest home va caure pel precipici del costat de la torre, un fet que va ser interpretat pel seu fill com un càstig per no haver volgut vendre el pinar a l'arxiduc, que finalment el pogué comprar a l'hereu del vellet.

Bibliografia

Vigilància marítima a Banyalbufar

Tot i que se centra estrictament en les torres i la vigilància de Banyalbufar, aquest llibre dóna una imatge molt precisa dels problemes que tenien les guaites, de la vida que podien dur i dels conflictes que sorgiren com a conseqüència de les guàrdies.

A més, ofereix molta informació sobre la Torre del Verger, probablement l'atalaia més coneguda de Mallorca.

Autor: Josep Segura i Salado
Editorial: Associació cultural Bany-Al-Bahar
Any de publicació: 1998