Història

El paisatge de la Serra de Tramuntana no és solament un actiu turístic de Mallorca. També és una font privilegiada d'inspiració artística -en la mesura en què l'art pugui ser fruit de la inspiració-. Pintors de totes les nacionalitats s'han instal·lat als pobles de la Serra captivats pel seu misteri i la seva bellesa. Ja a principis del segle XX diversos pintors modernistes catalans se sentiren atrets pel poderós encant d'aquests paisatges. Un dels primers fou Hermen Anglada-Camarasa (Barcelona, 1871-Port de Pollença, 1959), que va fixar la seva residència a Pollença a partir del 1914, després d'alguns anys de feina intensa i èxits a París. Amb Anglada-Camarasa va venir també el seu deixeble avantatjat, el pintor argentí Tito Cittadini (Buenos Aires, 1886-Pollença, 1960). Junts crearen l'anomenada Escola de Pollença, grup al qual s'afegí el pintor pollencí Dionís Bennàssar (Pollença, 1904-1967).

Hermen Anglada-Camarasa coneixia, de la seva època de contactes amb els pintors d'Els Quatre Gats de Barcelona, Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931) i Joaquim Mir (Barcelona, 1873-1940). Tots dos havien viatjat a Mallorca a finals del segle XIX i s'havien sentit fascinats per la Serra de Tramuntana. El primer viatge de Rusiñol a Mallorca fou el 1893. Des d'aquell primer contacte, sovintejaren les seves estades a l'illa: Rusiñol, entre altres llocs, es va allotjar a Pollença, a la Cala de Sant Vicenç, a Valldemossa o al barri del Terreno a Palma. Joaquim Mir acompanyà Rusiñol a Mallorca el 1899 i l'impacte fou de tal magnitud que decidí viure a sa Calobra fins al 1903, any en què va patir una crisi nerviosa i es traslladà a un institut psiquiàtric de Reus. El 1902 Rusiñol i Mir varen rebre l'encàrrec de decorar amb uns plafons l'edifici modernista del Gran Hotel de Palma, projectat per l'arquitecte català Lluís Domènech i Montaner. Com a model d'aquests plafons varen triar diferents paisatges de la Serra: vistes de Pollença, de la Cala de Sant Vicenç, del Castell del Rei, etc. La relació entre els dos pintors fou molt tensa, a causa, sobretot, del caràcter difícil de Joaquim Mir, artista solitari, vehement i esquerp, qui, de fet, ja havia tingut un any abans problemes amb els habitants dels voltants de sa Calobra, per rivalitats respecte d'una dona. Li cremaren un quadre i va haver de fugir a la muntanya, on es va amagar durant alguns dies.

Amb una estètica personal però influïda pel seu mestre, Tito Cittadini va liderar juntament amb Anglada-Camarasa l'anomenada Escola de Pollença

Al llarg de la seva estada a Mallorca, Anglada-Camarasa sortia pels afores de Pollença per dibuixar i fotografiar petits racons, horts, construccions rústiques, les formes espectaculars dels arbres o les coves naturals que inspiraren quasi tota la seva obra a partir del 1914. També començà a fer sortides en barca per observar el fons marí amb un visor de vidre que li permeté pintar una sèrie de quadres de peixos, plantes submarines i les formes capricioses de les roques. Durant la guerra civil fugí i es refugià al monestir de Montserrat. Després d'alguns anys d'exili, l'any 1947 tornà a Mallorca, on va viure fins a la seva mort. El gruix més important de la seva obra es localitza avui dia al CaixaForum de Palma, a l'edifici del Gran Hotel.

La popularitat d'Anglada-Camarasa durant la seva estada a París entre el 1894 i el 1914 li permeté tenir molts deixebles, entre els quals destacà l'argentí Tito Cittadini, fill d'un periodista emigrat italià. Cittadini va acompanyar Anglada en el trasllat a Pollença. Amb una estètica personal però influïda pel seu mestre, Cittadini va liderar juntament amb Anglada-Camarasa l'anomenada Escola de Pollença, tot i que l'argentí sempre es va mostrar en desacord amb aquesta denominació. Bona part de la seva obra es dedica a retratar paisatges, personatges i costums de l'illa.

El tercer pintor tradicionalment relacionat amb l'Escola de Pollença fou el pollencí Dionís Bennàssar. Més jove que els seus mestres i amics, Cittadini i Anglada-Camarasa, Bennàssar també va consagrar bona part de la seva obra a pintar paisatges rurals, marines, escenes costumistes, tot i que a més conreà una temàtica més personal: escenes mitològiques, caricatures, retrats, etc. Personatge molt popular a Pollença, animà les tertúlies del bar Juma fins a la seva mort prematura. Bona part de la seva obra es troba avui dia a la Casa Museu Dionís Bennàssar, on el pintor va viure la meitat de la seva vida.

Text de Jordi Martí

Sabies que...

Sa Fortalesa, situada a la punta de l'Avançada, a la badia de Pollença, fou construïda l'any 1628. El projecte del fortí es va decidir després de l'atac dels sarraïns, capitanejats pel pirata Dragut, al Port de Pollença el 1550. A mitjan segle XIX els militars abandonaren el lloc. El pintor argentí Roberto Ramaugé va comprar la punta de l'Avançada el 1919. Va afegir-hi edificis per als convidats, va crear jardins magnífics, voltats de pins, una escalinata que arriba a la mar i miradors.

Ramaugé convertí sa Fortalesa en un lloc de peregrinatge d'artistes, poetes i músics: Anglada-Camarasa, Rusiñol, Tito Cittadini, Joaquim Mir, Andrés Segovia, Adán Dile s'hi varen allotjar en diferents ocasions. Als anys vint se celebraren festes a les quals assistiren personatges vestits d'etiqueta que sorprenien els pescadors del Port pel seu aspecte luxós.

Bibliografia

És nombrosa la bibliografia dedicada a Hermen Anglada-Camarasa. Cal esmentar els dos llibres de Francesc Fontbona i Francesc Miralles Anglada-Camarasa (Polígrafa, Barcelona, 1981) i Anglada-Camarasa. Dibujos. Catálogo razonado (Mediterrània, Barcelona, 2006). A més a més, és destacable el catàleg de l'exposició permanent d'Anglada-Camarasa al CaixaForum de Palma titulat El món d'Anglada-Camarasa (Palma, 2006).

Sobre Tito Cittadini, cal destacar sobretot el llibre de Catalina Cantarellas Assaig per a una recuperació crítica del pintor Tito Cittadini (1886-1960), editat per l'Ajuntament de Palma i el Museu de Mallorca el 1983. També hi ha informació valuosa al llibre de Francisca Lladó, Pintores argentinos en Mallorca (1900-1939), Palma, 2006.

Sobre Joaquim Mir hi ha referències a la Guia del Museu Nacional d'Art de Catalunya, coordinada per Montserrat Gumà, Barcelona, 2004.