Història

L'aridesa del clima mediterrani durant els mesos d'estiu, així com les condicions orogràfiques, portaren els antics pobladors de la Serra de Tramuntana a haver d'enginyar-se per subsistir. Així, durant l'època islàmica, s'abancalaren els vessants de les muntanyes per guanyar terrenys agrícoles i es desenvoluparen sistemes per captar i distribuir l'aigua per al reg.

El paisatge que envolta la població de Banyalbufar n'és un exemple perfecte. Obra d'una comunitat andalusina que habità la zona entre els segles X i XI, fou conservada i perfeccionada durant els mil anys següents.

Era habitual que les cases de Banyalbufar tinguessin claus pertot arreu, per si les bigues del porxo no bastaven per penjar els enfilalls de tomàtigues. Cada setmana, aprofitant els moments de vent, les dones obrien els porxos per airejar-los

Avui en dia, quan hom s'acosta a aquest paisatge humanitzat i contempla el terreny perfectament disposat, sembrat d'horts meravellosament cuidats, sorprèn veure a les vores d'algunes marjades les formes desordenades dels garballons (Chamaerops humilis). Aquesta planta silvestre, l'única palmera que creix espontàniament al continent europeu, es localitza a Mallorca als dos extrems de la Serra de Tramuntana (Andratx i Pollença) i a la Serra de Llevant. Antany, les seves palmes donaren lloc a una dilatada producció artesanal.

Però, qui va prendre's la pena de plantar-los-hi i per què?, es demanaven alguns botànics i professionals mediambientals, fins que saberen, per persones de Banyalbufar, que el garballó s'utilitzà tradicionalment per obtenir cordes amb les quals entutorar les tomàtigues i per fer els enfilalls en què penjar els fruits.

I és que Banyalbufar visqué una època pròspera a la primera meitat del segle XX, quan, després de la plaga de la fil·loxera que acabà amb les vinyes i la seva famosa malvasia, dirigí l'activitat agrària cap a la tomàtiga i s'especialitzà en el cultiu de la tomàtiga de ramellet. Al llarg de les dècades següents naixeren cooperatives que exportaven quintars de tomàtigues a Barcelona cada setmana en el "vaixell de la tomàtiga".

De bon matí es recol·lectaven les tomàtigues i s'enfilaven immediatament. Els ramells es col·locaven dins les caixes, protegits els uns dels altres per càrritx o per paper de diari.

La tomàtiga, que avui ens sembla un clàssic de la dieta mediterrània i de la nostra cuina local, procedeix d'Amèrica i no arribà a Mallorca fins al segle XVII, en què apareix esmentada al primer receptari de cuina de les nostres illes, obra de fra Jaume Martí.

Avui, la variant coneguda com a tomàtiga d'hivern, de penjar o de ramellet, és molt popular i apreciada per la seva capacitat de conservació, i per la seva aroma, sabor i quantitat de suc. Una enquesta realitzada entre els consumidors habituals de tomàtiga de ramellet de les Balears revela que un 62% mengen aquesta tomàtiga cada dia fregada en el pa i ocasionalment en salses i sofregits.

Enfilar tomàtigues no és difícil però exigeix pràctica. Els ramells es cusen al cordill amb una agulla, a través del peduncle. A Mallorca, s'enfila bàsicament seguint la tècnica de la zona del Pla, o la banyalbufarina, que utilitza una corda més gruixuda de 5 o 3 caps.

Una altra qüestió intrigant: la utilitat d'unes piques d'aigua als canals de reg de les marjades de Banyalbufar. Pel que sembla, les palmes del garballó es posaven en remull en aquestes piques i després s'ensofraven i esbrinaven segons l'objecte que es volia fabricar: capells, ventadors per al foc, senalles, graneres, estormies, corda per encordar cadires o per fermar gairebé de tot.

Està documentat que les poblacions que habitaren la Mallorca talaiòtica ja utilitzaren el garballó, i en són la prova les restes de garballó trenat trobades a Son Serralta de Puigpunyent i al navetiforme Alemany de Calvià. Cordes fabricades amb garballó pogueren servir, fins i tot, per traslladar troncs i pedres durant la construcció dels talaiots; s'ha provat que una corda de garballó d'1 cm de diàmetre pot resistir sense rompre's un pes de fins a 200 quilograms.

Text d'Elena Ortega

Sabies que...

La tomàtiga de ramellet autèntica és de secà, tardana i creix en rams de 5 fruits. El fruit és petit, amb molt de color a la polpa i té un sabor molt equilibrat entre l'acidesa i la dolçor. Recentment, investigadors de la UIB i de la Conselleria d'Agricultura i Pesca registraren gairebé 200 subvarietats de tomàtiga de ramellet per tal de procedir a la seva caracterització agronòmica i de qualitat del fruit. En un futur, la tomàtiga de ramellet podria disposar d'una marca de qualitat per protegir-la i distingir-la de les falses varietats que li fan la competència.

Bibliografia

El Banyalbufar que he conegut
Autor: Jaume Albertí Picornell
Editorial: Documenta Balear
Any de publicació: 2007

L'origen i morfologia de les terrasses de cultiu a Mallorca
Autor: Carbonero, M.A.
Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana: Revista d'estudis històrics, n. 40, 1984.

L'Obra de Palma
Diversos autors.
Palma de Mallorca: Sa Nostra, 1990.
www.mallorcaweb.net/llatra

Impressions sobre l'obra de Palma a Capdepera
Autor: Ferrer, S. 
Editorial: Documenta Balear, 2005.
 

Bases para un estudio transdisciplinario de la tomàtiga de ramellet Lycopersicon Esculentum Mill. variedad local de la isla de Mallorca [edició electrònica].
Autor: Socies, A.M. 
Universidad Internacional de Andalucía, 2010.