Història

Per als aficionats a l'escalada, els penya-segats de la Serra de Tramuntana són un escenari idoni per practicar les diverses modalitats d'aquest esport d'aventura, com ara el psicobloc, un nou tipus d'escalada lliure sobre l'aigua.

Temps enrere, això no obstant, enfilar-se pels cingles costaners de la Serra no responia a cap desafiament, ni a la recerca d'aventura o al placer de la superació personal, sinó a una activitat econòmica com era la collita de l'orxella (Roccella phycopsis). Aquest liquen, que es distribueix per tot el litoral mediterrani i atlàntic, té l'hàbitat a les parets superverticals orientades al nord, on troba la humitat constant i l'aportament de sals marines necessàries per al seu desenvolupament: uns sis anys fins que assoleix el ple creixement. Aleshores, si hom vol que neixin fulles noves no ha d'arrencar-lo d'arrel, sinó respectar la crosta basal amb què s'adhereix a la roca.

De l'orxella (Roccella phycopsis), els laboratoris de química obtenen el tornassol que utilitzen per als mesuraments de pH. Durant l'edat mitjana aquest liquen era apreciat pel colorant púrpura que se n'extreia, amb el qual es tenyien les túniques dels consellers i jurats del regne de Mallorca

A l'edat mitjana, els cercadors d'orxella s'enfilaven pels penya-segats menys assolellats de sa Dragonera, Formentor o Pollença per collir aquest liquen. Amb l'ajuda de cordes s'esguimbaven pels penya-segats o salvaven passos perillosos arriscant a vegades la vida. Una notícia de 1334 de l'Arxiu Històric de Pollença dóna compte de l'accident d'un orxeller: "Francesc Sereni es va estimbar o espenyar mentre collia orxella per les penyes de la talaia vella cap a les muntanyes de l'alqueria de Sant Vicenç." Aquesta facilitat amb què es desplaçaven pels precipicis i penyals féu que el 1345, en una època de lluites i inseguretat al regne de Mallorca, es prohibís als orxellers que treballessin a menys de mitja llegua dels castells d'Alaró, Pollença i Felanitx. Probablement quedava el record de l'orxeller Jaume Romeu, que el 1286 féu de guia a uns invasors del Castell d'Alaró.

L'explotació de l'orxella solia regular-se per contracte i la temporada durava de gener a Pasqua. A sa Dragonera, per exemple, el bisbe de Barcelona, senyor de l'illa, concedia permisos anuals per collir l'orxella i els pollets de falcó dels penya-segats de l'illa. Una disposició de 1410 dirigida al batle d'Andratx nomena "ses Penyes Rotges", a sa Dragonera, lloc de collita d'orxella. Així mateix, els propietaris de les possessions d'Andratx o de Pollença on creixia aquest liquen pactaven les condicions amb els seus recol·lectors.

Els orxellers podien vendre directament el liquen o processar-lo per obtenir la pols d'orxella que després els compraven els tintorers, drapaires i mercaders per exportar-la a Barcelona, València, Cotlliure, Niça o Gènova. El nord d'Itàlia, on també es feia aquesta espècie de liquen, era en aquella època una zona important de tintatge de teles.

De l'orxella s'obtenia l'orcina, un colorant violeta o púrpura amb el qual els marbristes realitzaven vetes blavoses sobre el marbre blanc, i amb el qual, ja des de temps antic, es tenyien teixits, com ara les vestidures de personatges d'alt rang. Durant l'edat mitjana, els tintorers de Ciutat se servien de l'orxella per tenyir les túniques (gramalles) dels consellers i jurats del regne de Mallorca. L'avantatge d'aquest tint era que podia tenyir de púrpura la llana i la seda sense usar mordent i que era resistent a l'arna. Però la pudor que s'exhalava durant l'obtenció de l'orcina, en la qual intervenien orins fermentats, portà a dictar el 1381 la prohibició que les tintoreries se situessin intramurs. Així, aquests artesans hagueren de traslladar-se al Camp del Tirador, àrea industrial incipient de la Palma del segle XV. Un ramal de la Síquia de la Vila, conegut com el "Canó dels tintorers", i que corria paral·lel al carrer dels Oms, subministrava l'aigua necessària per a l'activitat d'aquests artesans.

El comerç de l'orxella fou bastant actiu durant el segle XV. Més endavant, amb l'arribada d'Amèrica de nous tints com el carmí o cotxinilla i la fusta de campetx, l'ús de l'orxella per a tintoreria va anar decaient fins que quedà substituït definitivament en el segle XIX pels colorants sintètics obtinguts a partir del quitrà d'hulla.

Text d'Elena Ortega

Sabies que...

"L'orina miraculosa"
Tot i que la utilització de l'orxella com a colorant ja era coneguda en temps dels fenicis, el seu ús caigué en l'oblit durant cents d'anys. En el segle XII, un mercader de llanes florentí redescobrí les propietats d'aquest liquen quan, segons conta la tradició, en un viatge per les Illes Balears s'apercebé del fet que una petita planta agafava una coloració rogenca si s'hi orinava a sobre (altres cròniques situen el passatge a les Illes Canàries o a Orient). El mercader, que de llavors ençà fou conegut amb el sobrenom de l'Oricellario, sabé treure partit al seu "secret industrial", exercí el monopoli sobre la substància colorant de l'orxella i arribà a amassar una gran fortuna i un títol nobiliari. La saga familiar continuà amb el negoci i un dels seus membres, Bernardo, emparentà amb els Medici i féu construir el Palau Rucellai i els jardins Orti Oricellari, que foren lloc de reunió de filòsofs i escriptors durant el Renaixement.

Roccella phycopsis