Història

Per què s'han de pujar muntanyes? Perquè hi són. La frase és de l'alpinista George Leigh Mallory i és perfectament extrapolable: Perquè s'havia de travessar sa Fosca? Perquè era allà. Així es resum la filosofia del muntanyenc i per extensió la del barranquista.

El torrent del Gorg Blau o sa Fosca neix als Tossals Verds i acaba a l'Entreforc, on es junta amb el torrent de Lluc. A partir d'aquest punt de confluència, els dos torrents es converteixen en un, el torrent de Pareis, que desemboca a sa Calobra. El conjunt es troba al terme municipal d'Escorca i constitueix un dels paisatges més bells i abruptes de Mallorca. Fruit del procés erosiu de milions d'anys, el modelat càrstic de la roca dóna lloc a formes capritxoses que constitueixen un patrimoni natural veritablement únic. El nom de sa Fosca ve donat per la circumstància que, al tram final, el torrent del Gorg Blau es troba cobert pels despreniments dels blocs de les parets que impedeixen l'entrada de llum, com si fos una cova en completa foscor.

Sa Fosca és el torrent per excel·lència, un dels més importants d'Europa i per dret propi un referent per als aficionats al barranquisme de tot el món

Fins a mitjan dècada dels anys seixanta, concretament fins al juliol de 1965, sa Fosca era un terreny verge, mai no explorat per cap humà conegut. El barranquisme arribà bastant tard a Mallorca: quaranta-quatre anys després de la mort de Lucien Briet, fotògraf, explorador i professor francès que va demostrar la seva passió pel paisatge de pedra calcària recorrent centenars de quilòmetres de complicats senders entre Aragó i França, qui deixà una extensa obra com a precursor. Indubtablement, aquest fet tardà va contribuir a anar carregant de misteri el lloc, que va assolir ben bé la categoria de mite: "Durant molts d'anys sa Fosca va ser una casta d'Everest inabastable", en paraules de Miquel Tries i Nanda Ramon, autors d'Els torrents de Mallorca.

Mentre alguns grups d'espeleòlegs, com l'encapçalat per Jaume Xaubet, anaven tantejant prudentment entrades i sortides, mirant d'establir la millor estratègia que calia seguir, un grup de tres joves excursionistes, agosarats però experimentats, s'avançaren a la seva expedició. Maties Oliver, Tomàs Suárez i Bernadí Morell, proveïts de dues cordes de quaranta metres, una de niló i una altra de cànem, tres claus, un martell i dues llanxes pneumàtiques de l'època, en calçons curts i amb unes tennis per hom, es varen llançar a l'aventura des de la central elèctrica de Turixant un dissabte 24 de juliol. Com que l'objectiu era completar l'excursió en un sol dia, el menjar que es varen emportar, compost per panses, llet condensada, figues seques, una llimona, etc., estava pensat per sobreviure durant aquest espai de temps. No cal dir que amb aquest equipament i la incertesa del recorregut, el risc que corrien era enorme. Sortosament i després de quaranta-set hores sortiren de la foscor convertits en herois. Varen passar dues nits ben aferrats i emparedats entre les dues embarcacions i un dia més del que tenien pensat per completar el recorregut. Si hi ha una bona definició de brusquer, forçosament ells s'hi ajustaven. El diccionari defineix brusquer com a 'algú que es lliura a una curolla de manera apassionada'.

Amb aquesta mescla d'empenta, valentia i temeritat varen encetar la pràctica del barranquisme a Mallorca. Al llarg dels mesos i dels anys següents es va perfeccionar tècnicament la baixada d'aquest i d'altres torrents. D'aquestes primeres expedicions són curiosos els topònims puntuals que han quedat: el bot de s'Acollonament, la plaça des Tremolor o el pas des Duro, originat per la troballa d'una moneda de cinc de les antigues pessetes, perduda en alguna baixada anterior. Queda palès que mai no s'ha de provar de practicar barranquisme sense prous coneixements i mitjans.

Actualment, Mallorca i la Serra de Tramuntana en particular, ocupen un lloc preferent en les destinacions d'escaladors i barranquistes. L'atractiu per a aquest públic especialitzat no només rau en la qualitat tècnica dels recorreguts sinó en la bellesa del seu entorn. Sa Fosca és el torrent per excel·lència, un dels més importants d'Europa i per dret propi un referent per als aficionats al barranquisme de tot el món. L'any 2002 el Govern de les Illes Balears va declarar sa Fosca i el torrent de Pareis Monument Natural.

Text de Gabriel Lacomba

Sabies que...

La pràctica del barranquisme combina tècniques procedents de l'espeleologia i de l'alpinisme i pot definir-se com la progressió pel llit d'un torrent que s'ha obert pas entre les muntanyes formant-hi un barranc, assumint tota la varietat aquàtica o rocosa que pot presentar el recorregut: trams amb poc cabal o fins i tot secs, altres trams amb tolls i gorgs profunds o amb cascades de diverses alçades. Per tant, el barranquisme consisteix a anar superant aquests canvis de recorregut: caminant, nedant, grimpant o fent ús d'una progressió més tècnica amb cordes, en particular el descens fent ràpel.

Es considera que perquè un descens sigui valorat com a apte per al barranquisme ha de combinar com a mínim dues d'aquestes tres característiques: cabal, verticalitat i caràcter encaixat. El torrent des Gorg Blau les reuneix perfectament: consta de més de 40 salts repartits en més de 6 km de recorregut entre parets que arriben a assolir els 300 metres d'alçària. És de màxima dificultat.

Bibliografia

L'arxiduc Lluís Salvador ja descriu sa Fosca al tom VIII de la seva gran obra, Die Balearen. Miquel Costa i Llobera l'esmenta al poema titulat "Torrent de Pareis", homenatge a la natura salvatge i esquerpa: Va per trist roquissar el Torrent d'Albarca / l'horrenda Fosca abarca / les aigües pures davallant del Gorg / i dels dos torrentals per confluència sa greu magnificència desplega, formidable, l'Entreforc. A més de l'esmentat Els torrents de Mallorca, de Miquel Tries i Nanda Ramon, Miquel Font Editor, Palma, 1999, completen l'escassa bibliografia, el primer volum de La llarga ruta de l'excursionisme mallorquí, de Gaspar Valero Martí, Editorial El Gall, Pollença, 2001, que juntament amb el segon volum (en premsa) recull aquestes i d'altres referències a sa Fosca. Paco Alburquerque és el guionista i director d'un documental cinematogràfic realitzat l'any 1987 i IB3 Televisió va emetre, el 2010, el programa El misteri de sa Fosca, on s'entrevisten els protagonistes, que recorden, després dels anys, la famosa expedició.